Finalment tot és ben senzill... La vida allà, al fons de la vall, és força grisa; els mitjans només ens parlen de crisi i conflictes, i hi ha poques coses que ens facin somriure. Llavors, agafem les sabatilles o les botes de caminar, un bidó d’aigua, els pals i marxem caminant o corrent. El camí s’eleva i amb ell els nostres pensaments.
Allà baix, la vall es torna un decorat, el paisatge s’obre i els cims s’il·luminen amb el sol del matí. La natura es barreja amb les nostres sensacions, ens embriaguem amb l’aire que escalfa els nostres pulmons i el nostre cor dóna salts si el ritme és una mica massa fort. Fa falta alentir el pas per què la seva cadència ens permeti la contemplació del paisatge. El camí es torna espadat i la carena està amb prou feines marcada per un perfil, que només deixa lloc a un caminar àgil. Conservem la traça, recolzem la mà sobre la roca per sentir la seva presència, i més amunt, ens obrim cap el cel ofert pel cim. El respir s’assossega, el cos s’alenteix i els ulls s’omplen del món vist des d’allà dalt. Com n'és de fantastic el món vist des dels cims!